UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA
Jose Sánchez
25/10/2022 21:00h
Capítol VIII: El Manresa a la Copa del Rei: fugaç però intens
El pas del Manresa per la Copa, com apunta el títol d’aquest passeig per la història, va ser fugaç, però intens. L’ascens del Manresa a Tercera Divisió, la temporada 1973-74, va permetre l’equip presidit per Ricard Oliva i entrenat per Pepe Pinto jugar la Copa la següent temporada. Val a dir que aleshores el que avui en dia coneixem com la Copa del Rei s’anomenava la Copa del Generalísimo. Aquest nom encara es va conservar una temporada més, fins la 1975-76, ja que quan aquesta va començar encara era viu el dictador Francisco Franco. En aquesta edició que ens referim en aquest capítol participaven en la primera ronda tots el equips que militaven a Tercera Divisió, sense tenir en compte la classificació de la temporada anterior, a diferència del que passa avui en dia. Tan sols el fet de militar a Tercera ja et donava dret a prendre part. Entre els 72 equips que van participar en la primera ronda destaquen esquadres que avui en dia son a l’elit del futbol espanyol, com L’Eibar, el Deportivo de la Corunya, l’Osasuna, el Getafe, el Llevant, l’Osca... També eren emparellats per proximitat geogràfica, com ara succeeix, motiu pel qual els cinc equips catalans van quedar emparellats entre sí (a banda del Tortosa, que s’emparellà amb el Vinaròs, que és a tocar de la província de Tarragona). Les altres dues eliminatòries d’equips catalans van ser les del Girona contra el Terrassa i la que més ens interessa: el Manresa-Calella.
La primera Copa - Temporada 1974-75
A primer cop d’ull pot donar la sensació que el Manresa havia tingut sort en l’emparellament, perquè avui en dia el nom del CF Calella no ressona gaire dins el futbol català, però la realitat d’aquella època era ben diferent. L’equip del Maresme s’hi va estar a Tercera Divisió des de la temporada 1962-63 fins la 1975-76. Catorze temporades en les que es va mantenir de manera més que digna (inclús dues campanyes va quedar 3er) i en les que, precisament, es va fer un nom a Catalunya i a la resta de l’estat per la seva participació a la Copa del Generalísimo. L’any 1969 va ser capaç de guanyar al seu camp l’Osasuna per 2-0, malgrat que al Sadar, a la tornada, va perdre per 8 a 1. La següent temporada va eliminar la Cultural Lleonesa, el Valdepeñas (ambdós de Tercera) i el Córdoba (de Segona Divisió); va quedar eliminat per l’Elx, també de Segona. Un any més tard superava el Tortosa i el Girona, caient contra un Segona Divisió, el Logroñés. La temporada 1972-73 eliminava el Masnou, novament el Girona i quedava fora després de guanyar 2-1 al Valladolid (de Segona Divisió) i perdre al vell camp de Zorrilla per 3-1. La 1973-74 encara va superar-se més i és quan el seu nom va tenir més ressò a tota Espanya. Després de superar primer el Tortosa, la següent ronda tenia l’oportunitat de venjar-se del Valladolid, novament rival de l’equip escapolat. I així va ser després que el 2-0 del camp de Zorrilla el superés a la tornada per un sorprenent 3-0. A la tercera ronda el bombo va deparar un autèntic partidàs al camp costaner: ni més ni menys que un Calella-Athlètic Club de Bilbao, el vigent campió de la competició. I per fer encara més mediàtic el nom del CF Calella i de Calella de la Costa, la victòria va somriure els locals per 1-0 gràcies a un gol de Rojas, que va batre el porter titular de la Selecció Espanyola, Iríbar. Però a San Mamés els deixebles de Juan Navarro van despertar del somni després que el pitxitxi Carlos i Guisasola, aquest de penal, li donessin la volta a l’eliminatòria (2-0). Això sí, el Calella va vendre cara la seva pell.
Ja no era una simple casualitat. Durant cinc temporades consecutives l’equip escapolat s’havia guanyat l’admiració de tothom. David s’havia guanyat el respecte en una terra plena de Goliats. Amb aquests antecedents no és gens estrany que la visita del Calella al Pujolet l’1 de novembre de 1974 es rebés amb recel; era l’equip català, després de Barça i Espanyol, més mediàtic, més de moda. I per recelar encara més, als 22’ era expulsat el capità del Manresa, Pujadas, posant-se el partit i la eliminatòria costa amunt als deixebles de Pepe Pinto. Malgrat tot, a un minut pel descans una pilota centrada per Joaquim Hernández la trobaria Juanín per connectar un cop de cap mortal pel porter Bravo. Amb aquest mínim avantatge viatjaria el Manresa cap el Maresme un parell de setmanes després, el 17 de novembre. L’inexpuganable camp del Calella, inaugurat feia només quatre anys, seria un altre rival per l’equip blanc-i-vermell, a banda dels onze homes que si posarien pel davant. L’1 a 0 als 28’ igualava l’eliminatòria i l’afició local ja tornava a somiar amb una altra gesta. Però cinc minuts després era Joaquim Hernández qui despertava l’afició costanera del seu somni amb un gol que seria definitiu. La brillant història del Calella a la Copa es va acabar aquí, per sempre més. La del Manresa va continuar.
La segona ronda, després que el Girona superés el Terrassa (un Terrassa que seria campió de lliga i ascendiria a Segona Divisió) va emparellar el Manresa contra l’altra equip blanc-i-vermell de la capital gironina. Aquesta vegada el Manresa va jugar com a visitant el partit d’anada, a Montilivi, el 4 de desembre. Aviat s’avançarien els locals, als 9 minuts, però la fortuna s’aliaria amb el Manresa després d’un gol en propia porteria dels gironins. Abete i Juanín posarien en franc avantatge el seu equip amb dos gols a la segona part (1-3), però l’expulsió de Joaquim Hernández i el segon gol local a les acaballes del partit va fer perillar l’avantatge del Manresa, encara que el 2-3 ja no es va moure. A la tornada un gol del vigatà Vizcaino, passada la mitja hora de joc, segellava la victòria i l’eliminatòria en favor d’un Manresa que, un cop superada la segona ronda, ja tenia l’oportunitat d’enfrontar-se a un equip de Segona Divisió, quelcom que no succeia al Pujolet des del 19 de juny de 1960, coincidint amb la visita del Sestao.
I així va ser. El sorteig va emparellar el Manresa contra el Burgos CF i amb el partit de tornada al Pujolet. El 8 de gener de 1975, en un Plantio ple de clapes de gel degut als 0º que hi havia a l’ambient, amb poc públic i una boira intensa, el Manresa va fer emmudir l’afició castellana pràcticament durant tot el partit. Abete havia avançat el Manresa als pocs minuts de rodar la pilota, però Machicha (de penalti) i Garrido (que en va fer un triplet) li donaven la volta al marcador. Rodri empatava abans del descans i ho deixava tot obert de cara a la represa. Però després d’una segona part molt complerta del Manresa, amb ocasions molt clares per avançar-se novament al marcador, els cinc minuts finals van ser mortals i Garrido anotava els dos gols d’avantatge amb que el seu equip viatjaria cap a Manresa un parell de setmanes més tard. Al final el Burgos va deixar palesa la seva fortalesa al Plantio, on a la lliga havia guanyat vuit dels nou partits, cedint només un empat. També havia demostrat perquè era el 3er màxim anotador de Segona Divisió, darrera del líder Sevilla i del Cádiz.
El 22 de gener el Pujolet vivia un dels seus dies històrics. Aquella tarda/nit feia un fred que glaçava a la nostra ciutat, però el partit de tornada d’aquella eliminatòria tenia molts al·licients afegits i el fred no va ser impediment per què el Pujolet registrés una entrada de gala. El Burgos arribava a Manresa com a 6è classificat a la lliga de Segona Divisió; el cap de setmana anterior havia guanyat a la Nova Creu Alta de Sabadell per 2-3 (fet que va provocar l’acomiadament de Gustavo Biosca com a entrenador vallesà); el seu màxim golejador era Juan Gómez ‘Juanito’ (7 gols), un jove jugador amb molt de futur i pel que ja es barallaven els grans del futbol espanyol; també perquè una de les seves figures era Juanjo, un jugador format a les categories inferiors del Reial Madrid que dos dies abans del partit havia sigut preseleccionat per Ladislao Kubala de cara al partit contra Escòcia que es jugaria dues setmanes després. Però si l’equip entrenat per José Antonio Naya despertava l’interès de l’afició manresana, el mateix Manresa també generava la il·lusió suficient com per creure en la remuntada. L’equip vermell-i-blanc arribava al partit com a 3er classificat a la lliga després de la victòria al Pujolet contra el Constància d’Inca; a les seves files hi jugava el màxim golejador del grup tercer de Tervera Divisió, Juanín (13 gols), qui avantatjava l’internacional xilè Carlos Caszely, del Llevant (11 gols); també, l’afició manresana creia en la remuntada després de les grans referències que els mitjans d’informació havien donat del partit d’anada a Burgos, entre les quals Ràdio Manresa (va retransmetre el partit en directe en veu de Vicenç Comas), que elogiaven el joc manresà al Plantio a la vegada que manifestaven l’injust de la derrota.
Després d’una primera part sense gols, malgrat que ambdós equips van apostar per un futbol ofensiu, els pas dels minuts de la segona no feien variar el marcador a pesar que s’hi van viure situacions de perill em ambdues porteries. Però quan s’estava a punt d’arribar a la mitja hora de joc el Pujolet va esclatar després d’una centrada des de la dreta del capità Pujadas que Juanín, de cap, va convertir en gol. Ningú patia ja pel fred que hi feia, només pensava en empentar el seu equip per aconseguir el gol de la remuntada. Però la il·lusió només va durar cinc minuts i es va convertir en frustració. Precisament les dues figures visitants van fabricar el gol de l’empat. Juanjo va protagonitzar una acció personal i quan tenia el porter Romero al davant va cedir la pilota a Juanito per que marquès a plaer a manca d’onze minuts pel final. Amb l’empat a u el Manresa necessitava un miracle que ja no va arribar.
Aquí es va acabar la trajectòria de la primera Copa del Generalísimo jugada pel Manresa. L’equip manresà va caure davant un conjunt que aquella temporada no pujaria a Primera Divisió, però que sí ho faria la següent. Juan Gómez ‘Juanito’ ja va ser internacional només un any després. El Reial Madrid el fitxaria el desembre de 1976, encara que va acabar la temporada al Burgos perquè aleshores no es podia canviar de club la mateixa temporada. Juanjo va caure de la preselecció contra Escòcia, però les cinc temporades següents va jugar al Saragossa, a Primera Divisió. El porter Manzanedo, que va jugar el partit d’anada al Plantio, ascendiria la següent temporada amb el Burgos a 1ª Divisió i s’hi va estar a la màxima categoria dotze campanyes (una al Burgos, set al València, una al Valladolid i dos al Sabadell. Curiosament va tornar a Manresa l’1 d’octubre de 1986, encara que s’hi va estar a la banqueta en el partit de Copa entre el Manresa i el Sabadell. Els jugadors que van protagonitzar el partit d’aquell fred 22 de gener de 1975 en un Pujolet en el que, inclús, es va encendre un foc a la graderia general per apaivagar la gèlida temperatura, van ser, pel Manresa, Romero, López, Farrás, Pujadas, Pechas, Hernández, Vizcaíno, Guitart, Rodri, Juanín, Nieto i Novell. Pel Burgos ho feren Gosorospe, Gómez, Aguilera, Vallejo, Raúl, Sistiaga, Juanito, Garrido, Vitori, Ferrero, Juanjo i Machicha. L’àrbitre va ser l’asturià Juan Senén Acebal Pezón, que va ascendir a Primera Divisió, on va xiular durant sis temporades.
