ESC_C.E. MANRESA.png

Entrevista a jose sánchez


“Per mi, el Manresa és la meva vida”

Jose Sánchez Escribano, té 60 anys i porta 48 lligat al CE Manresa. Actualment, és delegat del primer equip, però ha passat per tots els càrrecs i posicions possibles dins el club. La troballa d'una pilota quan era nen va determinar el rumb de la seva vida


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1- Quant temps porta al CE Manresa i com va començar?

Vaig començar com a delegat de l'Aleví. Aleshores només hi havia un equip d'alevins. Va ser al setembre o l'octubre de 1979. Vaig estar 6 anys fent això, inclòs quan vaig haver d'anar amb 20 anys al servei militar. Quan venia de permís els caps de setmana, feia també les funcions de delegat. A la temporada 85-86, vaig estar amb Josep Maria Capsada, ajudant-lo a la primera escola de futbol que es va muntar al club. A l'escola hi havia els nens que volien jugar a futbol, però encara no tenien l'edat necessària i només entrenaven. Abans, fins als 12 anys no es competia, els nens més petits que jugaven a futbol només entrenaven, però no hi havia una competició com ara. A banda d'això, feia una mica de coordinador de delegats, durant aquell any. La temporada 85-86, l'entrenador de l'Aleví va plegar, i com que no hi havia cap entrenador, m'ho vaig acabar quedant jo i vaig començar a entrenar. Així va començar la meva etapa d'entrenador, i que va durar 16 anys.

2- Parli’m de la seva etapa d’entrenador

Vaig estar els primers 4 anys amb l'aleví A, de fet, els dos primers anys portava tant l'aleví A i el B. Després vaig passar a l'Infantil A, on vaig ser-hi 2 anys. I ja, quan es van començar a muntar els equips de benjamins, vaig entrenar-los, i vaig estar-hi 10 anys. Durant aquesta etapa, també era directiu del club, i em cuidava de les instal·lacions del camp, que aleshores era gespa natural. M'encarregava de tallar l'herba, regar, delimitar les línies del camp, dels vestuaris, de la roba del primer equip, feia de tot. Això va ser fins al 2005. M'ho havia de compaginar amb la feina que tenia, havia de fer les coses del club, sopar i anar a treballar al torn de nit. Un any després, em van canviar els horaris de la feina i vaig haver de deixar el que feia a l'estadi. A banda d'això, com que durant aquells anys s'havia creat la web del Manresa, jo m'encarregava de fer les cròniques, de posar fotos, i això era l'únic que podia fer al club. Feia cròniques del primer equip i del futbol base. L'any 2008 vam baixar de Tercera Divisió, Enric Moreno em va proposar fer de delegat perquè qui hi havia ho va haver de deixar per temes personals. I fins al dia d'avui. Es pot dir que he fet de tot. L'únic que no he fet ha estat jugar a futbol. A mi des de petit el que m'agradava era veure futbol, no jugar-hi.

3- Amb tants anys que porta al club, per a vostè quins han estat els millors i els pitjors moments?

El millor moment, per la transcendència històrica que té ha estat aquest any. Puc recordar ascensos de Segona Catalana a Primera Catalana, també l'ascens històric a Tercera Divisió l'última vegada, era un equip que institucionalment estava destinat a no fer res, però al camp ho vam aconseguir. La situació social no pintava molt bé, però es va assolir l'ascens. També importants els ascensos a Primera Catalana els anys 90, però com aquest any, mai. A més, és molt diferent viure-ho des de la grada, i una altra cosa és viure-ho des del terreny de joc. Pot ser que hagi estat el moment de més alegria personal relacionada amb el club dels últims anys o, fins i tot, des de sempre.
I moments dolents, qualsevol descens, hi ha hagut alguns a Primera Catalana, a més descensos cruels que s'han produït a l'última jornada. També l'any 1979, que vam baixar a Primera Regional, que és la categoria més baixa on hem estat. Va ser un moment molt trist. Allò va anar bé per a utilitzar els jugadors del planter, vam tornar a Tercera en pocs anys, i hi va haver una temporada a Tercera en què tots els jugadors eren de Manresa i del Bages, amb Eduardo Teixeiro d'entrenador. Això és una fita històrica al club.
Un altre mal moment va ser no poder pujar a 2aB, un any en què pujaven 7 equips des de Tercera, i vam perdre l'últim partit a casa davant el Vic. Va ser un dia trist, que a més era un dia ennuvolat i plujós.

4- El Manresa té dos cases, el Congost i el Pujolet. Quines diferències destacaria entre els camps?

L'ambient. Tot ha canviat, si parlem del Pujolet, parlem d'una època, els 80, en què no hi havia l'oferta d'entreteniment que hi ha ara. Aleshores hi havia cinema, futbol, discoteca els dissabtes i poc més. El futbol tirava molt. Hi havia més ambient, el camp era més petit, tant el terreny de joc com la grada, era més recollit, i hi havia un molt bon ambient. Era un camp amb sabor a futbol. Ja queden pocs camps com aquell. Vam venir aquí i ens va costar adaptar-nos. Venir aquí, suposava que abans, la gent tenia el camp al costat de casa, caminant s'hi podia anar, en canvi, al Congost, si no tenies cotxe, era més difícil. Per això l'ambient aquí era molt més fred, el Congost, en comparació al Pujolet és molt més gran, -traient dies puntuals d'aquesta temporada que s'ha omplert de gent i s'hi respirava un altre ambient- el que hi havia al Pujolet era cada setmana, juguessis a la categoria que juguessis. La gent t'abrigallava, estava més a prop la grada del camp, per bé i per malament, estaven més propers als jugadors i als àrbitres. Algun banderí del Pujolet havia volat, era una altra història. Com a sabor a futbol em quedo amb el Pujolet. Si aquest camp estigués acabat i estigués amb graderia pels quatre costats, l'ambient seria molt diferent. Aquestes graderies, si s'hagués acabat el projecte, s'assemblaria al camp de la Grama.

5- Actualment és delegat, també fa cròniques i prèvies, d’on ve aquesta capacitat de redacció?

Jo, del que recordo de l'escola, el que més m'agradava era redactar. Això em ve des de petit. Com et deia abans, es va muntar la web, però simplement es va muntar, no es va pensar en què la faria funcionar. Jo no havia tocat un ordinador mai a la vida, però com que jo m'apunto al que sigui, vaig dir que mentre trobàvem a algú perquè ho fes, ja m'encarregava jo, i fins al dia d'avui. Em van haver d'ensenyar com funcionava, em sembla que va ser el tresorer d'aleshores, en Beltran. De mica en mica, vaig anar aprenent a fer-lo anar, em vaig animar, vaig començar a afegir-hi fotos, també feia cròniques del futbol base. Així que això ve d'aquí, de què no hi va haver ningú que ho fes, i vaig fer-ho jo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

6- Desveli’ns el secret que ningú sap. Com ho fa per saber totes les dades i tots els partits de la història del Manresa?

No és un secret, simplement tinc un arxiu, on ho tinc tot apuntat. Quan Mundo Deportivo va muntar la seva hemeroteca a la web, un dia, vaig tenir la curiositat de saber què havia fet el Manresa en un partit antic determinat, i allò, un resultat em portava a un altre i al final, em vaig proposar de buscar tots els partits que pogués trobar. Això va ser l'any 2013, i un cop ja estava ficat en la voràgine de resultats, vaig dir, vaig a buscar el partit més antic que trobi. Hi havia resultats que no apareixien, aleshores els buscava a La Vanguardia, que també havia tret hemeroteca, i de vegades ho trobava. També hi ha jornades que no he pogut trobar, aleshores, quan m'apareixia una jornada posterior, el que feia era sumar i restar els gols i els punts, per saber el resultat del partit que no havia trobat. Si no tens una base de dades, per molt que vulguis no t'ho pots inventar. Totes les prèvies que faig, són a força de buscar enfrontaments als arxius... Si no tens una hemeroteca, no pots fer-ho. Si el Mundo Deportivo no hagués conservat diaris des del 1906 que van crear el diari, hi hauria coses avui que mai s'haguessin sabut, no només del Manresa, de tots els equips del país. Moltes hores lliures que tinc les dedico al Manresa, a bussejar entre dades. Si no fos per Mundo Deportivo, molta història del Manresa hauria desaparegut. Si no busques a les teves arrels, al final es perd tot.

7- Què és per a vostè el Manresa?

És molt difícil de contestar, perquè per a mi, és la meva vida. A banda de la meva família, el meu gos i el meu treball, és la meva vida perquè des dels 12 anys que hi estic vinculat. Els primers anys com un jove espectador, amb 17 anys ja, dins del Manresa, i fins ara que en tinc 60. El temps t'ha anat portant a acumular anys dins l'equip, i al final, hi ets aquí perquè ho estimes. És molt diferent de la vida d'un entrenador o un jugador, que avui estàs aquí i demà ets a un altre equip. En canvi, la persona que des de petit viu un club, jo crec que és això, t'ho estimes tant, que és com un fill, que no el pots abandonar mai, perquè et necessita i tu el necessites a ell. Per a mi, això és una passió, encara que la passió amb els anys es va perdent, però mai l'estima. Quan ets jove, tot ho vius amb més passió, després, amb els anys, no és el mateix la sang que et bull amb 20 anys com amb 60. No concebo, i menys amb la meva edat, viure una altra història en un altre club. Em moriré sent del Manresa.

8- És una persona molt estimada per tothom del club, des d’afició i jugadors a directius, com el fa sentir això?

Com a qualsevol persona, això m'omple. Però és molt diferent, 15 anys enrere que ara. Perquè jo, es pot dir, que vivia aquí. Jo venia al matí, marxava a dinar, tornava fins a la nit, els caps de setmana m'hi estava fins a la matinada per a deixar-ho tot preparat per a l'endemà, vull dir que jo "vivia" aquí. Jo feia les llicències dels jugadors perquè poguessin jugar, tots els pares i nens havien de passar per la meva taula, feia les cròniques, feia fotos, tothom em coneixia. Ara és molt diferent, per motius laborals només puc venir un dia a la setmana, i el dia a dia ja no és com abans. Abans qualsevol persona d'aquí em coneixia. Ara, potser em coneixen per alguna foto. El més bonic és que als continguts a la web o les xarxes socials, quan pugeu alguna cosa meva, la gent hi entra i hi interactua, i normalment són exjugadors del Manresa, que jo els havia entrenat o que em recorden de la seva etapa al club i tot són elogis, i això m'omple de felicitat. Perquè això vol dir que has fet tot el que has pogut a la treva trajectòria, has quedat bé amb tothom, tothom t'aprecia, crec que no hi ha res que et pugui omplir més que el fet que la gent et recordi. Ahir mateix, una persona del club que feia més de 10 anys que no el veia, me'l vaig trobar i ens vam saludar amb emoció. Abans, anava a qualsevol camp de Manresa, i alguns em saludaven, altres hi recelaven perquè em veien com a l'home que venia al camp a emportar-se jugadors de la Pirinaica o de la Balconada al Manresa. Aquesta mateixa gent, amb el temps, hi tens amistat. Abans això funcionava així, si volies un jugador, havies d'anar-lo a buscar, i eres el dolent de la pel·lícula. Que la gent t'abrigalli a les xarxes socials, tant els que han passat per aquí com gent que et coneix perquè són d'altres clubs, no puc dir una altra cosa que és que m'omple, això vol dir que a la meva vida he actuat bé. De vegades també m'aclapara.

9- Com se sent de veure l’equip a Segona RFEF aquesta temporada per primera vegada?

És com haver tancat un cicle. El primer any que vaig veure el Manresa va pujar de Preferent a Tercera. Aquella divisió era amb equips balears, equips de la Comunitat Valenciana i aragonesos. I és precisament una categoria molt similar a la que viurem aquesta temporada. Una Segona RFEF que és pràcticament una Segona B que ha existit durant els últims 45 anys. És com tancar el cercle, vaig començar amb 12 anys veient passar pel Pujolet al Mallorca, al Llevant, al Girona, al Sabadell, al Terrassa... I l'any que ve, veurem el Mallorca B, equips balears i aragonesos, no vol dir que es tanqui una etapa. Més aviat, com haver fet un viatge en el temps i haver tornat on vaig començar. De fet, l'any que vam ser a Segona Catalana, es va fer una revista del club, i un dia em van fer una entrevista, i precisament, una de les coses que vaig dir va ser que no m'agradaria morir-me sense tornar a veure el Manresa de les seves millors èpoques. "Ja em puc morir", d'aquí poc, tornaré a veure el Manresa de les millors èpoques.

10-  Quan va començar la seva passió pel Manresa?

Diumenge d'abril de 1974, anava jo amb la bicicleta per un carrer que hi ha darrere la porteria del Pujolet, i just quan jo passava, va caure una pilota davant meu, una pilota que venia del Pujolet. En aquell moment vaig pensar, què fer, si emportar-me-la a casa per jugar amb els meus amics o tornar-la. Finalment, la vaig retornar al camp d'una puntada de peu, vaig fer servir la bicicleta per pujar sobre una tanca que hi havia, per veure el camp, i estaven jugant a futbol. No havia vist mai un partit de futbol en directe, només per la televisió, i estava jugant el Manresa, amb el temps vaig saber que era un Manresa-Júpiter. No sé per què, allò em va captivar. Passats 15 dies, vaig mirar els diaris a veure quan tornava a jugar el Manresa, i encara ho recordo, que, a casa meva, la meva mare tenia una capseta a un calaix amb monedes, hi vaig agafar 25 pessetes que costava l'entrada, i hi vaig anar a veure el meu primer partit de futbol al Pujolet, a mitjans d'abril del 1974. Que era un Manresa-Ibèria, que van guanyar els locals 5-2. Vull dir que tot va començar amb un fet com si fos un senyal, com si fos el meu destí. Perquè és molta casualitat que passés amb la bicicleta per un lloc on hi havia passat moltes vegades, i que caigués una pilota davant els meus morros. I en comptes d'emportar-me-la, la tornés, m'hi parés a mirar el camp, i m'enamorés. Encara recordo que vaig veure el meu professor de dibuix a la grada. Hi ha gent que creu en el destí, per mi va ser una senyal, perquè després, fins al dia d'avui, amb 60 anys, la meva vida hagi girat entorn el Manresa, possiblement és gràcies a aquella senyal, que no sé ben bé d'on va venir. És per pensar si realment el meu destí va arribar a través d'una pilota perduda d'un camp de futbol. Així va començar tot.

WhatsApp Image 2022-08-12 at 1.26.59 PM (2).jpeg